Interessants reflexions del veterinari Juan Pascual a l’article del periodista Juan Rodríguez de Rivere, publicat al diari digital El Español”
ARTICLE DE Juan Rodríguez de Rivera
FONT D’INFORMACIÓ, El Español
La carn va ser durant segles un dels aliments que més costava posar sobre la taula, a causa del preu. Ara, però, la majoria dels experts en salut ens diuen que prenem massa: l’excés de carn s’ha associat amb pitjor salut cardiovascular i, fins i tot, alguns tipus específics s’han relacionat amb el desenvolupament de càncer. A més, a aquest advertiment se n’ha unit una altra que alerta sobre els nivells de producció actuals de carn i la seva relació amb la intensificació de la crisi climàtica.
Juan Pascual “No sé què és una macrogranja, és un concepte subjectiu” / “En realitat, gairebé el 90% de l’aigua que beu el bestiar és de pluja” / “No cal associar veganisme amb menys morts d’animals”
Davant d’aquests missatges que tant ens preocupen sorgeix Raons per ser omnívor, el llibre que ha escrit el veterinari i divulgador Juan Pascual amb la intenció de “desmuntar mites sobre ramaderia, experimentació animal o carn i peix”, com explica al seu perfil de Twitter . Pascual reconeix també que aquest missatge no és popular i aporta dades per llançar missatges tan directes com que la carn processada realment augmenta molt poc el risc de càncer o que les dietes veganes no salven més vides animals.
El llibre és un fort al·legat a favor del paper dels aliments dorigen animal i del nostre sector primari. No només els espanyols hem migrat en massa les últimes dècades del camp a la ciutat, sinó gran part de la població mundial. Aquest petit grup de persones que segueix treballant el camp ha d’abastir milions, només al nostre país. “Em sembla molt important que cada persona que coneix el món rural, la pesca, la ramaderia, s’arme d’arguments per tenir converses i convèncer parents, amics, col·legues. El boca a boca té més força que mil campanyes de màrqueting”, escriu Pascual a Twitter.
Ha elegit per al títol del seu llibre Raons per ser omnívor, però és una cosa intrínsec a l’ésser humà. Pensa que podem deixar de ser-ho?
No ho crec, però sí que hi ha un gran moviment que ho qüestiona. Som omnívors: aquest tret ha aportat molt a la nostra espècie i avui dia continua sent molt important per a la nostra salut i el manteniment del planeta.
Hi ha més de 10 associacions mèdiques, com la Reial Acadèmia de Medicina de Bèlgica i la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia (SEGO), a més d’associacions pediàtriques, que desaconsellen de manera explícita les dietes veganes i, fins i tot, les vegetarianes en dones embarassades nens i adolescents. També des del punt de vista ecològic, el bestiar menja molts residus vegetals que, altrament, caldria acumular en abocadors o cremar-los.
Fins i tot l’Organització de les Nacions Unides (ONU) recomana reduir la carn en general per reduir la petjada ecològica i guanyar salut, pensa que és un missatge exagerat?
És cert que l’ONU ha posat piulades en el passat en aquest sentit, però no menys cert és que ara mateix no ho fa. M’acullo a les dades de l’ONU per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), que ha publicat un informe subratllant la importància dels aliments d’origen animal a les dietes dels països desenvolupats. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) també té múltiples documents on aconsellen explícitament el consum d’ous, llet, carn, etcètera.
Precisament, la FAO ha dit que el consum de carn s’ha disparat en les darreres dècades i per al 2030 creixerà un 14%, hi ha recursos per cobrir aquests nivells de demanda?
Penso que sí. El consum de carn a Europa ja és molt estable: ni disminueix ni augmenta. A la resta del món, els països volen menjar carn, ous o llet a mesura que el seu nivell de vida augmenta; així estem programats i, a més, aquests aliments aporten més nutrients que els vegetals.
Avui dia, el 40% de la collita de blat de moro i d’oli de soja que es produeix als Estats Units -que si no és el primer, és el segon productor del món d’aquests aliments- es destina a donar menjar als cotxes , al biodièsel. Hi ha moltíssima quantitat de producció de vegetals que no es destina a donar menjar a la gent. Així que hi ha possibilitats de donar menjar a molta més gent si deixem de donar-ho als cotxes.
I després hi ha una dada molt interessant d’Our World in Data que diu que des de fa 20 anys estem reduint la quantitat de terra destinada a cultivar. Gràcies a les millores tècniques en agricultura, com les llavors millorades i l’agricultura de precisió, som capaços d’utilitzar menys terra i donar menjar a una població que segueix creixent. També és veritat que les dades indiquen que en 20 o 25 anys la població del planeta s’estabilitzarà o fins i tot començarà a poc a poc a baixar.
Aleshores, més que canviar els nostres hàbits, la ciència farà possible mantenir-los en produir aliments de manera més efectiva?
Exacte, i això no vol dir que no hàgim de ser més efectius, ni tampoc que hàgim de consumir com si no hi hagués un demà. El que argumento és que aquesta versió apocalíptica que donen alguns, que sembla que si mengem un filet poc més que cal anar pres —estic exagerant—, ni de bon tros és així.
Sobre la producció de carn hi ha molta polèmica per les macrogranges i el fet que cada cop hi ha menys granges petites. Caldria fer una volta a aquest mode de producció?
En general, tots els models de producció són necessaris: més o menys intensiu, segons les necessitats. El primer de tot és que no sé què és una macrogranja. A partir de quants pollastres o de porcs una granja passa a convertir-se en macro? No és definit, és un concepte completament subjectiu. A Espanya, les últimes dades diuen que entre agricultors i ramaders sumen 700.000 persones i totes elles ens han de donar menjar a 50 milions i, a més, exportar.
Evidentment, si hi ha tan poca gent al camp, les granges es fan més grans per una qüestió matemàtica. La societat ha decidit deixar el camp, ens hem anat a les ciutats, i els pocs queden allà necessiten unitats de producció grans per abastir-nos.
Això té avantatges i inconvenients. D’una banda, hem aconseguit alimentar tothom amb un cost de la cistella de la compra –encara que ara hi ha inflació– que està entre un 10% i un 15% de la renda de les famílies dels països desenvolupats. D’altra banda, quan es massifica la producció es poden produir problemes sanitaris o mediambientals. Tot i que amb els controls veterinaris i la legislació d’aquest país, són problemes tendents a desaparèixer.
L’ús abundant d’aigua per al bestiar ha estat criticat els darrers anys i, de fet, ara a Espanya el repartiment de l’aigua preocupa més que mai.
Aquí cal parlar de dades. La Unesco diu que, a tot el món, el 87% de l’aigua que es fa servir per a la ramaderia procedeix de la pluja. És a dir, una vaca que pasta al camp beu aigua de pluja i menja herba que també la conté, però aquesta aigua serà tornada en forma d’orina i deposició. Aquest 87% d’aigua que utilitza el bestiar de tot el món no competeix amb la dels aqüífers.
No tinc la dada d’Espanya en aquest cas, però a Itàlia al voltant del 90% de l’aigua que utilitza el bestiar és aigua de pluja i al nostre país diria que la situació és semblant. El que sí que et puc dir és que la producció porcina a Espanya ha reduït el consum d’aigua per quilogram d’animal produït en un 30% els darrers set anys. És a dir, que hi ha una sensibilitat molt important al sector.
Les granges també han arribat als mitjans de comunicació aquest any per la pandèmia de la grip aviària H5N1 que afecta les aus. Quan aquest virus assoleix granges de mamífers salten les alarmes davant de la possible aparició d’una variant adaptada a humans.
Això és molt interessant. La grip aviària no està afectant humans, però sí animals, la transmeten les aus silvestres. És un virus que existeix a la natura, com tants altres. En aquest cas, sí que ha entrat en espècies mamíferes amb gran impacte a les aquàtiques, com les foques.
Sens dubte és preocupant, però l’avantatge d’una granja com les que coneixem és que tenim controls veterinaris. Quan entra un virus a una granja es detecta molt ràpid, es prenen les mesures que marca la legislació, s’observen els altres animals de la zona i es controla el brot. Aquests processos a la Unió Europea es controlen molt bé, però evidentment en altres latituds no passa el mateix.
Què passa quan no hi ha ramaderia establerta? Doncs si, per exemple, no hi ha pollastre a un preu raonable hi ha gent que surt a caçar ratpenats o primats salvatges. Vull recordar que va ser la caça de ratpenats el que va portar l’ebola als éssers humans i la de primats, el VIH, tots dos casos a l’Àfrica. On no hi ha ramaderia regulada, la gent segueix tenint necessitat de menjar carn i caça, aquí sí que hi ha risc de pandèmies. D’on va sortir la Covid? De mercats on hi havia molts animals junts sense cap mena de control sanitari. El risc no és zero en una granja regulada, però hi ha mesures perquè sigui molt baix.
Cal controlar millor la ramaderia a tot el món?
Hi ha organitzacions que ja se n’ocupen, com la FAO o l’Organització Mundial de Sanitat Animal (OMSA). Però és una tasca difícil: per exemple, a l’Índia hi ha 300 milions de vaques que van soltes pel carrer, mengen escombraries, tenen tuberculosi perquè no hi ha cap control sanitari. Però hi ha al mig un component religiós.
Conforme guanyen poder adquisitiu, els països regulen la seva ramaderia. El Brasil, per exemple, té una ramaderia molt moderna i molt eficaç. Com les infraestructures, tot va arribant. És possible que les associacions internacionals tinguin pocs recursos, però és clar que millorar això al tercer món serà bo per a ells i per a nosaltres.
L’any 2015 l’OMS va publicar un informe que va donar lloc a la famosa associació entre la carn processada (l’embotit, les salsitxes o les hamburgueses) i el càncer colorectal, però vostè sosté que s’ha exagerat.
Sí, és que cal anar a la dada. Què hi diu el Centre Internacional d’Investigacions sobre el Càncer (IARC) de l’OMS? Que si prenem cent persones que no han menjat carn mai, de totes elles, sis desenvoluparan càncer colorectal; i si prenem un altre grup de cent persones que prenen 50 grams de carn processada cada dia de la seva vida, només set desenvoluparan el mateix tumor. Sí, hi ha un augment, però als titulars se sol dir “menjar carn processada augmenta un 18% la probabilitat de càncer”. És clar, de sis a set persones surt un 18% d’augment del risc relatiu, però el risc absolut és només d’un punt percentual. Dit així, el risc és relativament petit.
A més, el càncer és una malaltia multifactorial i té altres components, com ara genètics o del lloc on viu una persona. El Japó té un consum de carn relativament petit comparat amb Argentina, que té un alt consum. Tot i això, el Japó té més càncer colorectal. Això no és prova de res, però insisteixo: cal llegir les xifres. I, sobretot, aquest risc és de les carns processades, les altres carns no tenen dades associades que diguin que poden produir càncer.
En general, cada cop hi ha més estudis que afirmen que com més vegetal és una dieta, menys risc de malalties i millor salut tindrà qui la consumeixi. De fet, abans les dietes vegetarianes es consideraven una bogeria i ara gaudeixen de força reconeixement, per què hauríem de mantenir el consum de carn?
No recomanaré una dieta perquè no sóc nutricionista. Advoco per una dieta variada, no només com a carn. A la dieta ja tenim una bona part de proteïna vegetal: a Espanya prenem 58 grams de proteïna animal i uns 45 grams de vegetal, és a dir, està repartit gairebé al 50%. Espanya té la segona esperança de vida més alta del món, tenim la dieta mediterrània, que inclou molta carn, al contrari del que es diu. Som un país amb una taxa de càncer menor que la dels països de l’OCDE. Podem ser un model de salut, tan malament.
Aquests missatges polaritzants com “carn sí o carn no” o “sucre sí o sucre no” són dolents. Quan parlem de salut, ens oblidem de dir que als països on es menja carn l’esperança de vida millora. En un estudi científic es va realitzar un rànquing dels factors més cancerígens i el novè és “no prendre prou lactis”. Als països occidentals es troba al voltant d’un 15% el percentatge de dones embarassades que tenen anèmia i, per això, la SEGO adverteix sobre les dietes vegetarianes o veganes. La carn és la font més important de ferro. Sí que hi ha ferro als vegetals, però s’absorbeix pitjor. Lligar carn amb malaltia i ficar la ciència en un titular ens pot portar a errors.
A més, ha advertit que fer una dieta vegetariana o vegana tampoc salvarà els animals.
És així. De fet, a Espanya hi ha un problema amb l’esparver cendrós, una au rapinyaire que construeix el seu niu a la plana i les màquines recol·lectores els destrueixen. Quan es trenca el camp es destrueixen caus de ratolins, sargantanes… Les persones que cullen saben que en fer-ho s’acosten les aus rapinyaires perquè surten els ratolins i els caçaran.
No és fàcil generalitzar, però imagina que una persona es menja una vaca durant tot un any, encara que no és així. Si hem de treure la mateixa quantitat de proteïna dels vegetals, cal plantar tanta superfície que estaries destruint més vides d’animals, com ara insectes o rosegadors, mamífers tan intel·ligents com les vaques. No cal associar sempre vegetarianisme o veganisme amb menys morts danimals.
